26 de mayo de 2010

Adolescentes. Pero tienen mucho que aportar.

-
Después de haber convivido estos días con dos adolescentes de 18 y 16 años -mi ahijado y su hermano-, el mayor más taciturno y reflexivo, y el menor más locuaz y despreocupado; he llegado a la conclusión de que estar con chavales así de jóvenes nos trasmite parte de su esencia inquieta, aunque puede que sea mi inmadurez la que me haya hecho verlo de esa manera.
-
He disfrutado viéndoles devorar costillas a la parrilla con fruición, como si inconscientemente vieran en ello la forma de crecer más deprisa y ser mayores, y de esa manera poder hacer esas “grandes” cosas que se supone que hacemos los adultos. Paradójicamente, yo quisiera estar muchas veces en su lugar, y no tener que hacer esas cosas que aun no pueden hacer ellos, precisamente por ser adolescentes.
-
Hemos estado en mi casa en el Locus Ignorabilis, aunque entre aquellas cuatro paredes, básicamente sólo hemos dormido. Por cierto que hay que ver como duermen los “angelitos”, pero después de las caminatas montañeras que nos hemos pegado con 33º de temperatura -por petición expresa de mi ahijado-, y por algunos lugares poco transitados que conozco desde mi infancia, no me extraña que estuvieran agotados. Y yo ni con pastillas duermo bien. “Juventud divino tesoro…”
-
Yo atesoraré en mi memoria estas horas vividas con estos dos “niños” -a los que ya hace muchos años les daba papillas-, como un feliz reencuentro.
-
Esta experiencia, casi con toda seguridad no se repetirá, pero ya sabéis donde encontrar al tío Jordi, que os quiere, no lo dudéis.
-
Imagen: David y Borja (los adolescentes protagonistas de esta historia) x dissortat.
-

24 de mayo de 2010

"365 contes" Un blog de cuentos/contes.

-
Esta corta nota es para comunicaros que en el original y genial blog literario “365 contes” del que ya os hablé el día 8 de abril, se ha publicado hoy otra aportación escrita por mí en mi lengua materna y que lleva por título “Memòria de peix”. Si queréis leerlo y dejar algun comentario picad sobre el título. Consideradlo mi post de esta semana. Saludos.
_________________________________________
-
Aquesta curta nota és per a comunicar-vos que en l'original i genial blog literari “365 contes”, del que ja vos vaig parlar el dia 8 d'abril, s'ha publicat avui una altra modesta aportació escrita per mi i que duu per títol “Memòria de peix”. Si voleu llegir-lo i deixar algun comentari, piqueu sobre el títol. Considereu-lo el meu post d'aquesta setmana. Salutacions.
-

22 de mayo de 2010

De paella (Fartà III)

-
La verdad es que hoy no hemos celebrado nada en concreto, simplemente hemos decidido comer juntos un grupo de amigos que llevamos intentándolo mazo tiempo. Era para el sábado pasado y no pudo ser, después decidimos el domingo, y tuve que pasarlo en el hospital con mi padre otra vez, y nada. Así que hoy, y a pesar de que mañana tengo 14 horas de guardia, la conjunción de los astros de la que siempre hablo nos ha permitido estar juntos. Hemos degustado demasiado buen vino y mañana se me hará muy cuesta arriba el trabajo, pero... xDDD
-

Imagen: foto malísima de móvil x dissortat

19 de mayo de 2010

Ser diferente

*
Ser diferente, aunque estés a la altura de los demás o incluso superarles, es motivo de rechazo.
-
Hace unos días, leyendo sobre los modelos usados por el III Reich durante la II Guerra Mundial, me encontré con un ejemplo clarísimo.

Imagen: Bv 141A

El avión Blohm und Voss Bv 141A, tan versátil y eficaz como un Henschel Hs 129B, por ejemplo, fue desestimado por la siempre innovadora Luftwaffe por ser asimétrico (observad el diseño con el motor desplazado a la izquierda, mientras que la carlinga iba montada aparte, a la derecha).

Los convencionalismos rigen nuestras vidas.

17 de mayo de 2010

Otra vez...

*
Trabajar, criar de nuestros hijos y cuidar a nuestros mayores (otra vez). Tanta monotonía me hastía...
*

13 de mayo de 2010

Nathan "Frigopie" (Cadena de personatges. Iniciativa del Blog Ric de Riure)

*
Continuant amb el joc o divertiment literari proposat en el blog RicdeRiure, copie el relat que vaig rebre com regal de La meua perdició, i agregue la continuació. Espere que vos agrade.
-

NATHAN “FRIGOPIE”
En Nathan “Frigopie” té 58 anys, i viu en un edifici ruïnós del Barri Gòtic de Barcelona des de fa més de vint. Ocupa una petita habitació d'una pensió regentada per la senyora Angustias, amb dret a dutxa setmanal, i dos àpats al dia. En Nathan parla un català esquitxat de paraules que ningú entén, mai ha volgut aprendre el castellà. Els matins els passa al bar Paco, des de fa uns anys regentat pel Sayid, on veu vi i “barreges” fins l'hora de dinar. Desprès passa les tardes a la Rambla, assegut en el seu cotxet que empeny amb uns pedals adaptats per les mans. Allí s'està fins l'hora de tornar a la pensió, intentant vendre als turistes els seus dibuixos que semblen fets per un nen de set anys. Normalment els acaba canviant a algun veí per una cigarreta.
Al barri tothom li diu “Frigopie”, perquè té la cama dreta amputada a l'alçada del genoll. Ell explica a qui te temps per escoltar-lo, que un tauró balena li va arrencar quan era pescador a Austràlia.
La dues possessions més preuades d'en Nathan “Frigopie” son una medalla d'argent que va guanyar amb l'equip de ciclisme polonès, en la prova de contra-rellotge, als Jocs Olímpics de Munic de 1972, i una imatge de La Bogurodzica (la Mare de Déu), guardades en una caixa de sabates sota el seu llit. Subsisteix gràcies a una minsa paga d'invalidesa, que rep cada mes del ministeri de defensa del seu país. No se li coneix cap familiar.

LA VERITABLE HISTÒRIA DEL NATHAN "FRIGOPIE"
Com de costum, el Nathan va anar al bar Paco, però eixe dia va anar a poqueta nit. Va començar a beure vi, que era el que bevia habitualment, però bevent-ne més del compte. El Sayid el va advertir, perquè mai havia vist al Nathan borratxo. Aquest bevia recolzat sobre el mostrador, i començà a plorar. El Sayid li va preguntar per què plorava així. Nathan “Frigopie” es tragué de la butxaca de la camisa l’estampa arrugada de la Mare de Déu -La Bogurodzica-, que guardava com un tresor, i li va explicar entre sanglots al cambreret la història de com va perdre la cama en un dia de setembre com aquell. No havia estat a Austràlia mai de la seua vida. Tampoc havia sigut pescador. Aquella era una invenció d’ell per no contar el que li va passar de debò el setembre del 72, allà a Munich. El Nathan va fer un glop llarg del seu got i continuà parlant. Després d’haver guanyat aquella medalla de plata amb la bicicleta, just tres dies després de tota aquella moguda de l’atemptat, molts agents secrets del Mossab patrullaven incansablement per la ciutat, cercant possibles col·laboradors dels terroristes. Mentre tornava a la residència on s’allotjava l’equip del seu país, dos homes el van confondre amb algú que se li semblava i l’emprengueren a tirs amb ell. Quan despertà estava en un hospital i amb mitja cama amputada. Segons li explicaren, el gallet de la metralladora en la que li dispararen s’enganxà, i ell va rebre una dotzena d’impactes, tots en la cama. Ja en a terra, els dos agents secrets no el remataren perquè ell cantava l’himne de La Bogurodzica, i com que un dels jueus era d’ascendència polonesa, va saber de seguida que havien disparat contra el blanc equivocat. A canvi del seu silenci, el govern israelià li va assignar aquella paga. El Sayid que no es creia la història de l’aventura d’Austràlia, tampoc es va creure aquella que acabava d’escoltar, i quan va veure que el Nathan estava a punt de caure a terra tot borratxo, se’l tirà al llom i el portà al brut matalàs que estava en la petita habitació del fons del bar, i que ell usava de tant en tant per satisfer les seues necessitats amb la xicota que l’ajudava a mantindre net el bar. Quan el Nathan “Frigopie” va despertar, no recordava res.

6 de mayo de 2010

Georg von S. (Cadena de personatges. Iniciativa del blog Ric de Riure)


El tinent Georg von S. va nàixer a Munich. Va emprendre la carrera militar perquè son pare, que era molt curt de vista, no va poder participar en la Gran Guerra. Georg von S. era un revisionista convençut però lleial al govern d’aquella república que es va constituir a Weimar. Es va casar amb una dona molt bonica perquè els dos s’estimaven. Van tenir un fillet preciós, i tots tres vivien amb la seua acabalada mare. Pel Nadal de l’any 1932, i veient com anaven les coses en el seu país, aquell home va enviar a tota la seua família a Espanya. Dos mesos més tard, el tinent Georg von S., tot sol en l’habitació que ocupava de solter a la casa dels seus pares, i amb molta calma, es va despullar de l’uniforme que havia portat amb orgull, plegant-lo amb molta cura. Es va quedar tot nu davant del gran espill de l’armari, cara a cara amb ell mateix i va contemplar el seu jove i fort cos, el seu cabell ros, molt curt i marcial, i els seus ulls blaus amb reflexes encara infantils que li tornaven la mirada. Agafà la seua pistola reglamentaria, se la posà en el pit i escoltà un tret. A la taula, damunt del llibre que havia escrit aquell homenet cridaner i ferotge hi havia una nota on es podia llegir: “Jo no seré com vosaltres”.


Imatge: acuarèl·la signada per Wilhelm Fischer (1912-1970) el 27 d'agost de 1946 de la meua col·lecció particular.

Vos deixe l'enllaç del blog Ricderiure bloc perquè pugueu seguir aquest joc de regals de personatges. També vos deixe l'enllaç al relat del personatge que m'han regalat: "Nathan Frigopie", del blog La meva perdició.

1 de mayo de 2010