16 de febrero de 2011

La mirada des d'aquell forat / La mirada desde aquel agujero (Joc literari/Juego literario)

En mi anterior entrada os invitaba a participar en un juego literario propuesto por la autora del blog en catalán Mar i Cel y el blog en castellano Casiopea 19 , y que consistía en escribir un relato o una poesía, -en catalán o en castellano- inspirados en la foto que podéis ver más abajo. Yo ya tengo escrito mi relato y listo para salir a la luz. La narración la podréis leer tanto en catalán de València como en castellano, pues su traducción no altera el contenido. Vuelvo a invitaros a que participéis en este juego literario, sobre todo a aquellos -que sois muchos y no voy a citar vuestros nombres-, que escribís habitualmente.
***

LA MIRADA DES D'AQUELL FORAT.
Aquell àtic era el mateix que els seus pares llogaven tots els anys per a passar l'estiu els quatre junts. Els seus pares, ell i el seu germà Dani. Dani tenia dèsset anys i ell l'adorava. Les seues notes eren brillants, era el millor nadador de l'equip de natació del club nàutic, li ajudava a passar les pantalles difícils de la seua videoconsola, li ajudava també, d'amagat dels seus pares, a fer els deures, i a més el portava a passejar amb la seua moto sense que ell li ho demanara. Sempre estava bromejant i encara l'aixafava contra el llit i el matava de la risa fent-li pessigolles. Algun dels seus amics tenia un germà tan guay com ell? Dani era el més semblant al que a ell li agradaria ser dins de sis anys, quan complira els dèsset, o açò era el que Héctor pensava fins a unes setmanes. Ara Dani ja no era Dani. Héctor no s'atrevia a preguntar-li al seu germà per què feia aquelles coses rares des que aquell li va dir molt seriós, que havia parlat amb un "Jutje del Pensament". Héctor va guardar el secret i no li va explicar a ningú l'estranya història d'aquell jutje, com Dani li havia demanat, però no deixava de fer-se preguntes sobre el que feia el seu germà, encara que no trobara respostes. Per què Dani ja no jugava amb ell com abans? Per què les seues notes havien sigut dolentíssimes aquell estiu i no li va importar en absolut? Per què estava encogit en el sofà o en el llit, i de sobte començava a caminar d'un costat a un altre sense cap motiu? Per què no anaven ja a la piscina? Per què no es dutxaven junts com abans, i moltes vegades perquè s'endreçara el seu pare havia d'enfadar-se amb ell? Per què no eixia amb els seus amics i havia tirat el mòbil per la balconada de la seua habitació per a, com ell deia, no pogueren controlar-lo? Per què canviava tots els mobles de la seua habitació de lloc dues o tres vegades per setmana, o per què va desmuntar peça per peça la moto fins deixar-la inservible? Per què quasi mai parlava amb ningú i en canvi parlava i reia assoles? Parlava amb aquell Jutje del Pensament? Totes aquelles preguntes no tenien resposta per a Héctor, i la seua mare solament li havia dit que no molestara a Dani perquè "no estava bé i que per això li estaven donant totes aquelles pastilles..." Què significava que "no estava bé"? L'anaven a curar les pastilles? Aquella calorosa vesprada d'agost, es va escoltar un fort colp en l'habitació de Dani i Héctor va córrer cap allà. En la feble porta de contraxapat hi havia un forat que segur que el seu germà, enfadat, havia fet d'una punyada. Estava tan espantat que no va entrar, i només es va atrevir a mirar per aquell forat, que era tan gran, que Héctor va pensar en com de fort era el seu germà, i encara es va enorgullir d'ell. Per què estaria tan enfadat? Va mirar amb cautela. On estava Dani? L'única cosa que es movia dins de l'habitació eren les cortines de les portes obertes de la balconada.
***

LA MIRADA DESDE AQUEL AGUJERO.
Aquel ático era el mismo que sus padres alquilaban todos los años para pasar el verano los cuatro juntos. Sus padres, él y su hermano Dani. Dani tenía diecisiete años y él lo adoraba. Sus notas eran brillantes, era el mejor nadador del equipo de natación del club náutico, le ayudaba a pasar las pantallas difíciles de su videoconsola, le ayudaba también, a escondidas de sus padres, a hacer los deberes, y además le llevaba a pasear con su moto sin que él se lo pidiese. Siempre estaba bromeando y aún lo aplastaba contra la cama y lo mataba de risa haciéndole cosquillas. ¿Alguno de sus amigos tenía un hermano tan guay como él? Dani era lo más parecido a lo que a él le gustaría ser dentro de seis años, cuando cumpliese los diecisiete, o eso era lo que Héctor pensaba hasta hacía unas semanas. Ahora Dani ya no era Dani. Héctor no se atrevía a preguntarle a su hermano por qué hacía aquellas cosas raras desde que aquel le dijo muy serio que había hablado con un "Juez del Pensamiento". Héctor guardó el secreto y no le contó a nadie la extraña historia de aquel juez, como Dani le había pedido, pero no dejaba de hacerse preguntas sobre lo que hacía su hermano, aunque no encontrase las respuestas. ¿Por qué Dani ya no jugaba con él como antes? ¿Por qué sus notas habían sido malísimas ese verano y no le importó en absoluto? ¿Por qué estaba encogido en el sofá o en la cama, y de repente comenzaba a caminar de un lado a otro sin ningún motivo? ¿Por qué no iban ya a la piscina? ¿Por qué no se duchaban juntos como antes, y muchas veces para que se asease su padre tenía que enfadarse con él? ¿Por qué no salía con sus amigos y había tirado el móvil por el balcón de su habitación, para como él decía, no pudiesen controlarle? ¿Por qué cambiaba todos los muebles de su habitación de sitio dos o tres veces por semana, o porqué desmontó pieza por pieza la moto hasta dejarla inservible? ¿Por qué casi nunca hablaba con nadie y en cambio hablaba y se reía solo? ¿Hablaba con aquel Juez del Pensamiento? Todas aquellas preguntas no tenían respuesta para Héctor, y su madre solo le había dicho que no molestase a Dani porque "no estaba bien y que por eso le daban tantas pastillas..." ¿Qué significaba que "no estaba bien"? ¿Le iban a curar las pastillas? Aquella calurosa tarde de agosto, se escuchó un fuerte golpe en la habitación de Dani y Héctor corrió hacia allí. En la débil puerta de contrachapado había un agujero que seguro que su hermano, enfadado, había hecho de un puñetazo. Estaba tan asustado que no entró, y sólo se atrevió a asomarse por aquel agujero, que era tan grande, que Héctor pensó en lo fuerte que era su hermano, y aún se enorgulleció de él. ¿Por qué estaría tan enfadado? Miró con cautela. ¿Dónde estaba Dani? Lo único que se movía dentro de la habitación eran las cortinas de las puertas abiertas del balcón.

24 comentarios:

Cayetano dijo...

Podemos pensar lo peor o simplemente creer que se ha ido. En cualquiera de los dos casos se fue. Las cortinas moviéndose dejan algo de espacio al lector.
Un saludo.

Len0re dijo...

Un relato entrañable con un final muy triste. Escrito con mucha dulzura y sensibilidad. Un tema preocupante, mas si cabe cuando nuestros hijos podrían ser ese "Dani" que tan bien describes. Me ha gustado mucho.

Un saludo

Darío dijo...

Que intrigante y doloroso, Dissort. El agujero o la mirada de ese niño, sólo me provocan una gran conmoción. Un abrazo.

Nel dijo...

Mare meua! El relat fantàstic, el final posa els pels de punta i m'ha accelerat el cor...
Són tan traïdores aquestes malalties...
Siga com siga, m'ha agradat el relat. Jo encara estic pensant-me si participar... ara mateixa no em ve la inspiració.

Una abraçada!

Laura T. Marcel dijo...

Tan tràgic com real. Així és la vida moltes vegades. Un relat fantàstic. Gràcies per participar.

CAROLVS II, HISPANIARVM ET INDIARVM REX dijo...

Me quedo es ascuas Jordi, me ha atrapado esta historia y me quedo con ganas de saber que ha pasado con Dani, aunque, como dice Cayetano, me temo lo peor...y es e cambio de actitud a qué se deberá?

Un abrazo

PD: me ha llamado la atención eso de "catalán de Valencia", pensaba que a vosotros os gustaba decir valenciano, aunque no sé si existe una diferencia real entre ambas lenguas a parte del acento...ignorancia mía :), es que a mi ex-novia de Villajoyosa y sus amigas les gustaba decirme que era "valencià" :-)

Thiago dijo...

jaj muy bueno, cari.. muy inquietante, pues nos dejas todo abierto. Es terrible y está muy bien retratado ese momento en que una cabeza puede estallar, ¿un juez del pensamiento? es un hallazgo literario cari, muy bueno, pues puede ser la religión, una secta, la locura, un sentimiento de culpa.... me ha encantado.


Menos mal que mi hermano nunca fue ni como Dani al principio ni como el Dani del final. El dia que desarme la moto me empezaré a preocupar, jaaja


Bezos.

Colotordoc dijo...

Un relato sorprendente...Un final que deja que pensar Dissortat.

La foto, a pesar de la mirada inocente, me deja con un sentimiento encontrado.

Saludos Si hay que votarte, avísame que voy raudo

Pilar dijo...

Em quedo amb que el forat era gran...Tant com l'admiració d'un nen que es feia preguntes i encara no li havia arribat el temps de preguntar als altres.
Ben escrit, ben trenat, captivador des del començament. Has el-laborat un molt bon relat.

Silver's Moon dijo...

Uff tu relato me deja el corazón encogido... qué mal por Dani y qué mal por Héctor....

Excelente relato Dissortat

Un beso grande

Ccasconm dijo...

Me he quedado enganchadísima a tu relato, Dissortat. También me quedo yo con la duda de lo que le pasaría a Dani. Una cosa sí es cierta: la experiencia debió de impresionar a Héctor, sin lugar a dudas.

Saludos

Eastriver dijo...

Uip, quin conte més bo... Et quedes una mica esturat al acabar-lo. La mirada adquireix un veritable sentit dramàtic: de fet és una mirada espantada. Crec que m'animaré. Fins a quan tinc temps... Aish, el temps, el meu gran problema...

Per cert, quin plaer llegir en valencià. No m'és extrany: sóc devot d'un valencià universal (no, no em refereixo a Camps): Ausiàs. La nostra llengua, diguem-li com vulguis, ha generat una literatura extraordinària. Però reconec que hem de baixar sovint cap a València, o navegar cap a les illes, per trobar la canela fina. Salutacions.

Unknown dijo...

Una ayuda que no llegó, un momento de no lucidez, una historia más de lucha personal con su ser interior. Emotiva Jordi...
Salud¡

Patricia dijo...

Pues yo me decanto por la peor opción y sobrecogida me quedo. Dissortat, que mañana hay luna llena.

¡Auuuuu!

PACO HIDALGO dijo...

Muy interesante el relato descrito, tiene ese punto de misterio y catastrófista, así que ya se que opción se tomará. Como siempre, un placer pasar por tu bosque. Saludos.

Igor dijo...

Amic Dissortat,
És un relat excel.lent i absolutament colpidor, d'aquells que fa una mica de mal.
La descripció d'aquella infància feliç és tan bona i perfecte que no permet entreveure la resolució de la història.
¿Això pot passar? Crec que sí, i més si tens setze anys i ets tan sensible al món, per primer i darrer cop.
No he estat capaç d'entendre això del "Jutje del Pensament", tot i que no és necessari per fruir del relat. Potser un desdoblament súbit de la personalitat, poster altres coses.

L'escena final, como tota la història, és perfecte. Queden les cortines voleiant, i aquí un lector esclafat.

Salut i felicitats. Més que has d'escriure.

Eva Magallanes dijo...

Pensé en el suicidio antes de la imagen final, seguramente por la tensión que se consigue desde el inicio del relato. El adolecer de la adolescencia en su máxima expresión. Un acto que conmueve por la inmensa desolación interior que lo precede. Mas, lo que más me ha conmovido es ese hermano menor pues he imaginado lo que esta autoagresión definitiva de quien admira provocará en su propio interior:una hecatombe, la pérdida dramática de su inocencia.
Mis besos y mi alegría siempre por sentirte cerca.

Jerukiti dijo...

Vaja, si que és veritat que aquesta història et deixa amb el cor en un puny... encara que també és veritat que simplement mirant pel forat no pot apreciar tota l'habitació al complet... m'agrada!
(Si t'he de dir la veritat, i el relat s'ha de basar en la imatge de dalt, el meu relat hauria sigut mooooolt diferent... juas!

La Meva Perdició dijo...

Molt inquietants aquests “Jutges del Pensament”. Realment estava molt trastocat en Daniel?, prefereixo pensar que aquest personatges foscos existien d'alguna manera, així podrien aparèixer en nous relats ^_^.
Felicitats per la teva participació, i gràcies per publicar-ho en dual.

Elfreelang dijo...

Un relat inquietant i molt ben escrit !

Joana dijo...

Duríssim. Els per quès sempre tenen un motiu però no una resposta. Felicitats!

Roberto T dijo...

El relato me ha dejado el corazón en un puño. Y deja mucho que pensar sobre todas las cosas que pasan por la cabeza de un adolescente, y más si padece algún tipo de alteración psíquica. Tiene todo lo mejor de un buen relato: intriga y un desenlace inesperado. Te felicito.

Sauze dijo...

Ostras está muy bien escrito. He sentido este escrito cercano, ya que hace unos meses recibí una noticia así de triste..

besitos.

montse dijo...

Molt bo, potser no s'atrevia a sortir de l'armari. Cal saber treure la por, per evitar aquest final tan demolidor.