Nathan "Frigopie" (Cadena de personatges. Iniciativa del Blog Ric de Riure)

*

Continuant amb el joc o divertiment literari proposat en el blog RicdeRiure, copie el relat que vaig rebre com regal de La meua perdició, i agregue la continuació. Espere que vos agrade.
-

NATHAN “FRIGOPIE”

En Nathan “Frigopie” té 58 anys, i viu en un edifici ruïnós del Barri Gòtic de Barcelona des de fa més de vint. Ocupa una petita habitació d'una pensió regentada per la senyora Angustias, amb dret a dutxa setmanal, i dos àpats al dia. En Nathan parla un català esquitxat de paraules que ningú entén, mai ha volgut aprendre el castellà. Els matins els passa al bar Paco, des de fa uns anys regentat pel Sayid, on veu vi i “barreges” fins l'hora de dinar. Desprès passa les tardes a la Rambla, assegut en el seu cotxet que empeny amb uns pedals adaptats per les mans. Allí s'està fins l'hora de tornar a la pensió, intentant vendre als turistes els seus dibuixos que semblen fets per un nen de set anys. Normalment els acaba canviant a algun veí per una cigarreta.

Al barri tothom li diu “Frigopie”, perquè té la cama dreta amputada a l'alçada del genoll. Ell explica a qui te temps per escoltar-lo, que un tauró balena li va arrencar quan era pescador a Austràlia.

La dues possessions més preuades d'en Nathan “Frigopie” son una medalla d'argent que va guanyar amb l'equip de ciclisme polonès, en la prova de contra-rellotge, als Jocs Olímpics de Munic de 1972, i una imatge de La Bogurodzica (la Mare de Déu), guardades en una caixa de sabates sota el seu llit. Subsisteix gràcies a una minsa paga d'invalidesa, que rep cada mes del ministeri de defensa del seu país. No se li coneix cap familiar.

LA VERITABLE HISTÒRIA DEL NATHAN "FRIGOPIE"
Com de costum, el Nathan va anar al bar Paco, però eixe dia va anar a poqueta nit. Va començar a beure vi, que era el que bevia habitualment, però bevent-ne més del compte. El Sayid el va advertir, perquè mai havia vist al Nathan borratxo. Aquest bevia recolzat sobre el mostrador, i començà a plorar. El Sayid li va preguntar per què plorava així. Nathan “Frigopie” es tragué de la butxaca de la camisa l’estampa arrugada de la Mare de Déu -La Bogurodzica-, que guardava com un tresor, i li va explicar entre sanglots al cambreret la història de com va perdre la cama en un dia de setembre com aquell. No havia estat a Austràlia mai de la seua vida. Tampoc havia sigut pescador. Aquella era una invenció d’ell per no contar el que li va passar de debò el setembre del 72, allà a Munich. El Nathan va fer un glop llarg del seu got i continuà parlant. Després d’haver guanyat aquella medalla de plata amb la bicicleta, just tres dies després de tota aquella moguda de l’atemptat, molts agents secrets del Mossab patrullaven incansablement per la ciutat, cercant possibles col·laboradors dels terroristes. Mentre tornava a la residència on s’allotjava l’equip del seu país, dos homes el van confondre amb algú que se li semblava i l’emprengueren a tirs amb ell. Quan despertà estava en un hospital i amb mitja cama amputada. Segons li explicaren, el gallet de la metralladora en la que li dispararen s’enganxà, i ell va rebre una dotzena d’impactes, tots en la cama. Ja en a terra, els dos agents secrets no el remataren perquè ell cantava l’himne de La Bogurodzica, i com que un dels jueus era d’ascendència polonesa, va saber de seguida que havien disparat contra el blanc equivocat. A canvi del seu silenci, el govern israelià li va assignar aquella paga. El Sayid que no es creia la història de l’aventura d’Austràlia, tampoc es va creure aquella que acabava d’escoltar, i quan va veure que el Nathan estava a punt de caure a terra tot borratxo, se’l tirà al llom i el portà al brut matalàs que estava en la petita habitació del fons del bar, i que ell usava de tant en tant per satisfer les seues necessitats amb la xicota que l’ajudava a mantindre net el bar. Quan el Nathan “Frigopie” va despertar, no recordava res.