Dado que estamos en primavera, aunque todavía hace fresco y no acaba de arrancar el buen tiempo, y como alguna gente ha buscado el "Conte de primavera" en Google, y desde allí ha llegado a este agonizante blog; pues me permito faciliar su lectura, ya que está como comentario en la entrada
¡Que viene la primavera!. Agradezco su redacción a mi tete (único e insustituíble hermano mayor). Eso sí, en está nuestra lengua: el catalán. Las fotos son del principio de la estación, y hechas en el
Locus Ignorabilis. Saludos.
Això era una vegada un rei que tenia tres fills als quals va prometre que donaria la corona al que li portara el lliri blau.El primer dia va eixir el major del tres, que va trobar a la vora del camí una vella demanant almoina:
— Jove, done’m alguna cosa.
— Apanyats estem si anem donant almoina a tots els que demanen! –va dir sense aturar-se. Però quan se n'anava li va preguntar:
— Per aquest camí trobaré la flor del lliri blau? I ella li va contestar:
— Si tu ho dius… I el germà se'n va anar. L'endemà va eixir el mitjà, que també va trobar a la vella demanant. I aquest li va respondre:
—No duc res –i va continuar.
Al tercer dia va eixir el més xicotet i va trobar a l'anciana demanant. Aquest, buscant en la bossa, li va dir:
— Tinga, tot per a vostè.
— Gràcies, –li va respondre la vella– On vas?
— Estic buscant la flor del lliri blau, però no tinc ni idea per on es troba.
— Puix jo sí: en aquella muntanya d'allí, tant llunyana i perillosa. –digué assenyalant-li on era.
El xicotet li va fer cas i anà a la muntanya, on certament, trobà el lliri blau. Tornant cap a casa, els tres germans es trobaren, i el més xicotet els digué que havia aconseguit la flor. Morts d’enveja, els dos germans decidiren matar-lo i enterrar-lo en les arenes. Com que ho feren de pressa i corrents, el soterraren tot, excepte un dit, que se’ls va quedar fora. Com que n’eren dos i sols hi havia una flor, decidiren fer-ho a sorts. Li tocà al major, que en arribar a casa i donar-li-la al seu pare, va ser declarat hereu de la corona.
Mentrestant, un pastor que passava pel lloc on havia estat soterrat el germà xicotet, va veure una canyeta blanca ideal per fer una flauta. La va agafar i li va fer forats. Però en fer-la sonar, va veure que la flauta cantava:
“Passa, passa, bon germà,
Passa, passa i no em nomenes,
Que m’han mort en riu d’arenes
Per la flor del lliri blau”
El pastor, estranyat, se n’anà al poble tocant la flauta. Quan va passar per davant el palau, el rei que estava asomat al balcó, esperant el seu tercer fill, va sentir aquella misteriosa flauta i va fer pujar el pastor per a que tocara la flauta davant d’ell.
—On has trobat aquesta flauta?
—En un arenal, no molt lluny d’ací.
El rei, ja imaginant-se el que havia succeït, va manar al pastor que els acompanyara fins eixe lloc.
Allí, després d’haver fet sonar la flauta una vegada més, va manar que alçaren les arenes del punt concret on havia trobat la flauta, i allí va aparéixer el germà xicotet viu, sa i estalvi, però sense un dit. El dit que li faltava era la canyeta blanca amb la qual el pastor havia fet la flauta.
Així, el germà xicotet contà el que havia passat i el rei decidí castigar als germans grans i li donà a ell la corona, que viví i regnà per molts anys.
Conte contat, ja s’ha acabat, i per la xemeneia, se’n va al terrat.
.jpg)
