13 de febrero de 2009

¡Qué viene la primavera!

Puede que los lirios que he fotografiado hace un rato sean un avance de la primavera, aunque en esta zona suelen florecer a finales del invierno, como mensajeros aromáticos de la siguiente estación. Las diferentes especies de lirios componen la familia Iriaceae y están ampliamente distribuidas por todas las regiones templadas del hemisferio norte. Son formas silvestres de Iris pallida e Iris variegata, o eso es lo que he leído. Comentaba con mi hermano hace unos días, que la presencia de lirios blancos delante de las casas de los musulmanes, era un signo de que algún habitante (o todos, que lo dudo) de aquella casa, había peregrinado a la Meca. Puede que eso sea un mito más. Puede incluso que sea una información recogida por la veloz mente de mi hermano y convertida en una especie de “leyenda” histórica. Sea como fuere, creo que es bonito, tanto la historia, como los lirios. Yo he visto lirios silvestres, amarillos, blancos, azules y yo diría que morados, de tan azules como son. (Si se da la ocasión haré fotos de esas variedades)

Imagen: lirios silvestres blancos x dissortat.

De todas maneras, no trato de hacer un post sobre jardinería, simplemente hablar de la primavera, que aunque parece, como decía más arriba que despunta; y que trae con ella todas esas cosas que tanto suelen agradarnos, como flores, olores, colores, frutos, calidez, luz y muchas cosas más. Se me ocurre que con ella también vienen las alergias (para los alérgicos, claro), y la revolución hormonal que aumenta las ganas de “amar” y ser “amado” xDDD. Bueno, lo que es seguro es que con ella llega esa trastorno tan moderno que llamamos astenia primaveral y que afecta cada vez a más personas (1 de cada 10). El dichoso trastorno se caracteriza por un profundo cansancio, agotamiento, decaimiento y falta de energía para realizar la actividad habitual. Tristeza inmotivada, irritabilidad, falta de apetito, dolor de cabeza, inapetencia sexual 0_o En resumen: pocas ganas de trabajar xDD Así que ya sabemos lo que tenemos que hacer: BAJA POR DEPRESIÓN. Es la mejor solución. Yo me lo estoy planteando, porque hay que cuidarse, y la vida son cuatro días o incluso menos y… a fer la mà la poma! xDDDD (Ya os cuento el chiste de la poma otro día)

6 comentarios:

Anónimo dijo...

UNA ALTRA DE LLIRIS, PER SI LA VOLS


Això era una vegada un rei que tenia tres fills als quals va prometre que donaria la corona al que li portara el lliri blau.
El primer dia va eixir el major del tres, que va trobar a la vora del camí una vella demanant almoina:
— Jove, done’m alguna cosa.
— Apanyats estem si anem donant almoina a tots els que demanen! –va dir sense aturar-se.
Però quan se n'anava li va preguntar:
— Per aquest camí trobaré la flor del lliri blau?
I ella li va contestar :
— Si tu ho dius…
I el germà se'n va anar.
L'endemà va eixir el mitjà, que també va trobar a la vella demanant. I aquest li va respondre:
— No duc res –i va continuar.
Al tercer dia va eixir el més xicotet i va trobar a l'anciana demanant. Aquest, buscant en la bossa, li va dir:
— Tinga, tot per a vostè
— Gràcies,–li va respondre la vella– On vas?
— Estic buscant la flor del lliri blau, però tinc ni idea per on es troba.
— Puix jo sí: en aquella muntanya d'allí, tant llunyana i perillosa. –digué assenyalant-li on era.
El xicotet li va fer cas i anà a la muntanya, on certament, trobà el lliri blau.
Tornant cap a casa, els tres germans es trobaren, i el més xicotet els digué que havia aconseguit la flor. Morts d’enveja, els dos germans decidiren matar-lo i enterrar-lo en les arenes. Com que ho feren de pressa i corrents, el soterraren tot, excepte un dit, que se’ls va quedar fora. Com que n’eren dos i sols hi havia una flor, decidiren fer-ho a sorts. Li tocà al major, que en arribar a casa i donar-li-la al seu pare, va ser declarat hereu de la corona.
Mentrestant, un pastor que passava pel lloc on havia estat soterrat el germà xicotet, va veure una canyeta blanca ideal per fer una flauta. La va agafar i li va fer forats. Però en fer-la sonar, va veure que la flauta cantava:

“Passa, passa, bon germà,
Passa, passa i no em nomenes,
Que m’han mort en
riu d’arenes
Per la flor del lliri blau”



El pastor, estranyat, se n’anà al poble tocant la flauta. Quan va passar per davant el palau, el rei que estava asomat al balcó, esperant el seu tercer fill, va sentir aquella misteriosa flauta i va fer pujar el pastor per a que tocara la flauta davant d’ell.
— On has trobat aquesta flauta?
— En un arenal, no molt lluny d’ací.
El rei, ja imaginant-se el que havia succeït, va manar al pastor que els acompanyara fins eixe lloc.
Allí, després d’haver fet sonar la flauta una vegada més, va manar que alçaren les arenes del punt concret on havia trobat la flauta, i allí va aparéixer el germà xicotet viu, sa i estalvi, però sense un dit. El dit que li faltava era la canyeta blanca amb la qual el pastor havia fet la flauta.
Així, el germà xicotet contà el que havia passat i el rei decidí castigar als germans grans i li donà a ell la corona, que viví i regnà per molts anys.
Conte contat, ja s’ha acabat, i per la xemeneia, se’n va al terrat.

Jerukiti dijo...

Umm, molt interessant el conte del Lliri Blau, mira que això del Lliri Blau em sonava molt però no recordava que era un conte. Doncs sí, la primavera ha arribat i jo quasi no m'enterat(com sempre). Per ací no hi han molts lliris... crec jo, almenys jo no els he vist. Tindrà alguna cosa que vore els lliris amb el manyà?? xD

Dissortat dijo...

No recordava ja aquesta història de la flor del lliri blau. Passa el temps...

Dissortat dijo...

Jeru, tu quasi mai t'enteres de res, capu...

Anónimo dijo...

Eixe comte del la flor del lliri blau es mes que un comte.Ja ja fa alguns anys que el sabia,i es una passada el tornar-lo a llegir.¿Com que "A fer la mà la poma?????,de veritat es que d´alguna vegada ens vindria be enviar-la "a fer la mà".Bé segons pense jo el món pot ser de moltes maneres,i perquè no,de pentagon blau també.Enhora bona a eixa xica que ja té el carnet de conduir.La xica de les 5 puntes d´estrela

Dissortat dijo...

A la xica de l'estrella, dir-li que si que jo sí que vaig a enviar la poma a fer la mà en molt breu. Ja ho tinc quasi arreglat perquè seguisc pàl·lid i sense lluentor en els ulls que tu saps. Una forta abraçada.