Ací està la meua aportació a la juguesca literària del blog Ricderiure. Punxeu ací per seguir aquesta cadena de regals i animeu-vos a participar! Jo m'he endut a En Tinet, personatge creat per la Glòria del blog El que em passa pel cap.
L'ESCLAU IDRIS
Estava clar que l’Andoni era un mal parit, doncs jugava amb l’Encarna i el Tinet a dues bandes, pagat com estava d’ell mateix perque era jove i es sabia guapo i simpàtic, i per tant irresistible. L’Andoni, no obstant, no els permetia ni a l’Encarna ni a l’enamorat Tinet anar més enllà de la conversa fàcil i les mirades, bromes i gestos que en el mercat es feien i que per a ell només eren una diversió més. Una de tantes, clar.
En passar un parell de mesos, l’Andoni va tancar la parada i es va acomiadar del Tinet, diguent-li que tornava al seu petit poble a viure amb la seua novia "de sempre" que acabava d’heretar una bona hisenda dels seus pares. L’Andoni va abraçar al Tinet amb molta força, i aquella va ser l'única vegada que el Tinet va experimentar la proximitat quasi íntima d’aquell cos tan desitjat.
El Tinet va caure malalt i acabà en la consulta d’un psicòleg, que un bon dia li llegí una història amb la seua veu suau però ferma, que el va fer sentir millor. Era una història que havia passat molts segles enrere i on el seu protagonista havia trobat la felicitat amb la conformació.
“Hi havia un jove moret de nom Idris, esclau i jardiner del mercader més ric de la ciutat, que mirava les flors del cirerer vessant llàgrimes de goig mentre esperava l’arribada del fill més menut del seu amo. El fill de l’amo era per a ell tan dolç com les cireres d’aquell arbre que els encobria mentre tots dos compartien tendres jocs. El jardiner plorava d’alegria, tant se l’estimava al jove amo, perquè aquest anava a desposar feliçment a la filla d’un altre ric mercader en una ciutat molt llunyana. Ja no li posaria les lluentes cireres a la boca, ja no retindria la flaire de la seua pell amerada de suor en la seua, ja no. Però el jove jardiner romandria feliç esperant cada dia la tornada del seu estimat amo, malgrat que ell sabia que no el tornaria a veure mai més.”
.jpg)
14 comentarios:
Doncs faria bona parella amb el Tinet, l'Idris.
Sabrem si li servirà la història?
gràcies per apuntar-te a la cadena Dissortat!
a veure si s'anima més gent! és fàcil!!
salut i lletres!!
Quin salt, Dissortat! D'un mercat a l'antiguitat. M'ha agradat aquesta història de regust clàssic. De l'esclau que es nega a caure en la deseperació i roman a la felicitat idíl.lica del qui espera. He recordat els versos d'en Kavafis, aquell regust de mar.
Qui tingués un cirerer!
Salut.
Qui fos planta del jardí de Idris. Segur que no n'hi ha millor jardiner.
Un plaer llegir-te, Jordi. Llàstima que encara vagaregis darrere l'heura.
Sospecho que a veces nos obstinamos en esperar lo que ya sabemos, no llegará. Pero pobre del mal parido. Un abrazo.
Me ha gustado mucho el relato...Quizás la esperanza es lo último que se pierde...o no
Saludos Dissortat
Bello relato, me ha gustado leerlo así pero lo he tenido que traducir al castellano, si no no le pillo todos los matices. Al hacerlo me ha dado también una traducción de tu nombre bloguero, la cual desconocía, no sé si será real, y que en castellano suena demasiado fuerte, no agradable, aunque en su original Dissortat es bonito.
Saludos.
Confio que en Tinet retrobi la tranquil·litat en la conformació. I, qui ho sap, potser més endavant trobi qui li posi cireres a la boca!
Bon relat, Dissortat, bona història.
Coi! quin canvi! m'agrada!
Sí l'Andoni era així, com era, el millor pel Tinet era tenir-lo ben lluny, oi?
No sé si es devia conformar, pobre Tinet! millor li aniria trobar algú amb qui tornar-se il·lusionar!
El jardiner, mig esclau ho tenia més complicat i segur que li escau molt millor aquesta espera... desesperançada.
Aquest tomb, que li dónes al relat, és encantador, dissortat!
Jordi, me quedo con la conclusión de que todo mejorará y que tiene que haber esperanzas por narices.
Buena jornada de huelga y mejor fin de semana. Abrazos.
Gracies a tots per passar i deixar la vostra opinió i espere que de veritat vos haja agradat.
Salut!
Em fa molta il·lusió tornar a seguir-te.
I per a mi tot un honor que sigues tu la que conclogues la història del jove Idris.
Una abraçada.
Quina preciosa història. He estat veient la descripció d'En Tinet al blog "El que em passa pel cap", i la veritat és que em sembla un personatge complex. L'actitud del Andoni em recorda a la llegenda de Narcís, que, al final, va acabar enamorat de si mateix. Bé, i aquesta història dintre de la història, a l'estil cervantí, m'ha encantat. Amar en silenci és molt "jodido". La resignació és una actitud molt típica de la moral cristiana que jo no comparteixo. Una petita dosi de dolor pot ser assumible, i podem incorporar-la a la nostra vida quotidiana, però jo crec que, si aspirem a la felicitat, millor és treure'ns aquesta pedra de la sabata, manar-la a l'infern, i poder somriure sent lliures de veritat. Una forta abraçada. :-)
Publicar un comentario